En un parell d’anys ja podrem aplicar la realitat virtual a la pràctica mèdica

Les neurociències són un conjunt de disciplines dedicades a la comprensió sistèmica del conjunt de funcions contingudes al cervell com ara les sensacions, la motricitat, l’aprenentatge, la memòria o la percepció que tenim del propi cos i la relació que aquest estableix amb el món. En els últims anys, la neurociència ha sofert una transformació important gràcies als avenços científics com el desenvolupament de les tecnologies d’imatge mèdica d’alta resolució per a l’estudi de l'activitat i l’estructura cerebral oferint la possibilitat d’interactuar a distància a través d’un cos virtual. Les jornades How Mind Emerges from Brain: a View into the Futurevan permetre posar en comú els últims estudis que s’estan portant a terme en el camp de les neurociències des de diferents disciplines i establir contactes per projectes futurs.

Com valora l’organització d’aquestes jornades per posar en comú les experiències de recerca en neurociència?

Aquest format de trobades reduïdes és molt profitós perquè ens permet una interacció molt més directe entre els científics de diferents disciplines i això és un luxe per a nosaltres. Poder trobar-nos en reunions petites que faciliten un contacte molt directe, tant des del punt de vista científic com humà, enriqueix enormement la discussió científica. I, és més, a partir d’aquí s’estableix una relació que a mig i a llarg termini pot donar peu a nous projectes de col·laboració.

Les tecnologies mèdiques de la imatge estan canviant el coneixement del nostre cervell?

L’ús de la realitat virtual en l’estudi de la funció cerebral ens dóna molta més informació dels nostres sistemes neuronals que amb altres tècniques no obtindríem. Hi ha una funció de visualització d’estructures cerebrals que a través de la realitat virtual, utilitzant un sistema estereoscòpic, ens proveeix d’una major informació sensorial i això ens permet estar immersos en un món digital que és virtual, però que manté les regles del món real; és una reproducció virtual. I amb visió estereoscòpica podem estudiar el cervell visualitzant neurones, les seves estructures i interaccions, estàtiques i dinàmiques, i això té avantatges sobre altres formes de visualització.

I aquesta nova visió del cervell pot canviar el coneixement que tenim dels sistemes neuronals i de nosaltres mateixos?

Podem arribar a entendre com el cervell genera la sensació de la propietat del cos. Hi ha una part del cervell que processa la informació tàctil, visual o auditiva, però no hi ha una part específica del cervell que ens doni la percepció general del nostre cos, que processi que el nostre cos és el nostre cos o que el braç és teu... És un procés d’integració de moltes modalitats sensorials i d’informació motora. En aquest sentit, la realitat virtual és una eina molt útil perquè et permet tenir un cos virtual i a partir d’aquí una situació experimental en la qual pots generar alteracions d’aquest cos virtual i veure quines són les fonts d’informació que realment són crítiques perquè un assumeixi aquest cos com a propi.

Com impacta aquest coneixement en la pràctica mèdica?

A més de l’interès per veure com el cervell genera la sensació de tenir un cos, aquesta realitat virtual té moltes aplicacions en diferents àrees de la neurorehabilitació, es pot integrar en la interfície de cervell-ordinador i ens pot proporcionar una forma d’interaccionar amb el món a través d’un cos virtual.

En aquests moments tenim en fase d’experimentació una aplicació concreta del projecte europeu Beaming, que té com a objectiu transportar persones de forma instantània d'un lloc físic del món a un altre perquè puguin interactuar amb la gent d’allà on s’hanteletransportat. Això s'aconsegueix mitjançant el canvi dels seus mitjans de percepció en la destinació, i descomponent les seves accions fisiològiques i l'estat emocional, a través d’un corrent de dades que es transfereixen per Internet. La idea és com una persona pot tenir un altre cos en un altre lloc i controlar-lo a distància, a través de la realitat virtual o d’un robot.

Quines aplicacions concretes pot tenir la neurorehabilitació?

En un primer estadi s’aplicaria a teràpies de rehabilitació. En aquest projecte europeu estem desenvolupant una aplicació mèdica per a l’assistència remota a pacients que tenen problemes per desplaçar-se i que han de fer rehabilitació. La idea és que el pacient es pugui integrar en un sistema de realitat virtual, es teletransporti a l’hospital i el metge el pugui explorar. Per exemple, si el metge ha d’explorar el braç del pacient, aquest pot fer uns moviments que poden estar quantificats immediatament, monitoritzar la força i veure com ha evolucionat i fer el seguiment. El que es fa és enviar senyals fisiològiques a través d’Internet i el metge rep on-line tota la informació amb paràmetres de força i fisiològics, d’amplitud de moviment, electrocardiogrames, electromiogrames...

Quan podrem veure aquesta aplicació desenvolupada en sanitària la pràctica clínica?

Ara estem en fase de desenvolupament experimental treballant amb tecnologia d’última generació, però en un parell d’anys podem desenvolupar una versió més fàcil d’implementar, per preu i per facilitat de transport, i aplicar la realitat virtual a la pràctica mèdica. De fet, aquest any ja començarem a provar aquesta realitat virtual amb pacients de diferents centres hospitalaris.

Aquesta interacció ens pot portar a una nova realitat que alteri el coneixement del nostre cos?

Una part de la recerca fonamental se centra en com pots fer sentir que un cos virtual és el teu propi cos si proporcionés les correlacions multisensorials i motores adequades. Des de l’IDIBAPS, ICREA i la UB hem estat treballant en una recerca que posa de manifest que, utilitzant la realitat virtual, es pot arribar a percebre com a propi un braç tres o quatre vegades més llarg del que seria l’extremitat real de qualsevol persona sempre i quan la informació que donis al cervell sigui la mateixa. D’aquesta forma el cervell pot acceptar que el teu braç, encara que sigui més llarg, és teu perquè la resta de correlacions són correctes. Ara, en el moment en què dones un estímul fora de temps les il·lusions s’esvaeixen.

Però si canvia la percepció que tu tens del teu cos, també pot canviar la percepció que tens de tu mateix?

Si és cert, aquest és un aspecte molt interessant del nostre treball perquè el jo ve definit pel teu propi cos i el que tu veus com el teu cos et pot influir molt en les percepcions que tens de tu mateix i del món. Hi ha estudis que diuen que si, per exemple, en realitat virtual et donen un cos més gran, la gent negocia de forma més agressiva que si et donen un cos més petit.

I com pot influir això en la societat?

Aquest és un tema molt interessant des del punt de vista de la neuroètica i des del punt de vista legal. De fet, en el marc del projecte europeu Vere (Virtual Embodiment and Robotic Re-Embodiment) aquesta tardor es durà a terme un workshop amb professionals del món legal per discutir totes les implicacions legals que suposarà tenir un robot operant a distància. Per exemple, què passa si estàs controlant des de Barcelona un robot que està a Londres i l’uses per a altres finalitats que no són per les quals s’ha creat? De qui és la responsabilitat? Com s’atribueix aquesta responsabilitat? És un tema nou en el marc legal i ha de començar a haver-hi una regulació.

A més de les noves implicacions legals, el fet de modificar la concepció del teu cos, dels inputs que t’arriben, per exemple, dels teus sentiments, també obre una sèrie de dubtes ètics.

Sí, pot passar. I de fet, en el projecte Vere treballa el filòsof Thomas Metzinger, que s’ocupa de coordinar tots els aspectes i les implicacions neuroètiques de tenir un cos virtual. Metzinger ha treballat molt el tema del jo, de com la modificació del teu cos afecta al jo i a la teva presència física al món ja que el cos és un element fonamental del que considerem el jo. Amb l’ús de la realitat virtual se’ns planteja també una nova realitat legal i ètica que obre molts dubtes i nous reptes que caldrà anar afrontant.