Per alimentar la població global cal catalogar plantes rares comestibles i trobar formes sostenibles de cultivar-les

El treball de Stefano Padulosi com a cap de la divisió dels cultius infrautilitzats a l'Institut Internacional de Recursos Genètics de Plantes, consisteix en catalogar plantes rares comestibles i trobar formes sostenibles de cultivar-les. A principis dels noranta va prendre mostres d'una planta en aquells dies desconeguda, la ruca de les runes de Pompeia i va contribuir a crear una xarxa que conreés la planta i transformessin aquesta raresa en un producte avui habitual a la carta de molts restaurants. Ha estat ponent a la sessió “Biodiversitat agrícola: oportunitats per a un desenvolupament sostenible” dins el cicle de debats “Alimentar el món. Seguretat i sostenibilitat en la producció global d’aliments”, organitzat per B•Debate i el CCCB

Vostè treballa a Bioversity International. Podria descriure la missió i les prioritats de l'organització?

Bioversity International és una organització mundial que treballa en l’estudi de la biodiversitat per promoure la recuperació i el desenvolupament de cultius tradicionals i, per tant, una agricultura més sostenible. No és només la conservació de les plantes sinó com utilitzar la biodiversitat agrícola per combatre la pobresa i millorar la vida de les comunitats petites i rurals de tot el món. Ja estem treballant en més de 100 països.

Estem fent un bon ús de la biodiversitat agrícola?

No! Al planeta tenim una enorme diversitat agrícola. Coneixem més de 7.000 espècies i milers de varietats dins de cadascuna d’elles que són interessants per al cultiu però només n’utilitzem algunes. El 60% de totes les calories que consumim els humans provenen de tres plantes principals: arròs, blat i blat de moro. Depenem cada cop més d'aquests cultius, que han acabat marginant-ne d’altres perquè la recerca agrícola convencional i la indústria han menystingut centenars d'espècies com els mills al sud d'Àsia, els grans andins, -cañahua, amaranto, lupino- a Amèrica Llatina, les verdures de fulla -nakati- a l'Àfrica i la increïble diversitat d’arbres de fruites tropicals. Aquesta situació suposa un gran risc per a la població global.

Per què creu que històricament hem ignorat tantes espècies?

Aquesta és una pregunta difícil. La revolució verda dels anys cinquanta va jugar un paper important en aquesta tendència, centrant-se en les espècies que són molt estables i poden ser cultivades i emmagatzemades a tot arreu. Això va ajudar a combatre la fam al món mitjançant la selecció dels cultius que produeixen una major quantitat d'aliment. Com a conseqüència, algunes varietats de blat i de blat de moro es van fer molt populars perquè permetien que els agricultors les cultivessin en situacions molt diferents. No obstant, la qualitat del menjar és també important i aquest enfocament ha oblidat moltes altres espècies que són necessàries per a una agricultura sostenible.

Podríem aconseguir menjar millor conreant algunes d'aquestes espècies oblidades?

Sí! Si es compara el perfil nutricional del blat, de l'arròs i del mill s'observa que els grans d’aquest últim, considerat “l'aliment dels pobres”, en realitat són molt més nutritius, perquè són molt rics en nutrients com la vitamina B, calci, ferro, potassi, magnesi i zinc. I tot i que s'han conreat durant segles, els mills constitueixen menys del 1% dels cereals que es produeixen avui arreu del món.
Un altre exemple interessant és un gra andí, la quinoa. Era una planta oblidada perquè el seu gra no era competitiu als mercats, les llavors de bona qualitat són escasses, els seus cicles de creixement són llargs i el seu processament és laboriós. Ara, en canvi, gràcies al suport del Fons Internacional per al Desenvolupament de l'Agricultura, hi ha un gran negoci al voltant de la quinoa a molts països europeus i això és el que volem promoure amb altres plantes marginades. No obstant això, els agricultors estan conreant només 7-9 varietats de quinoa, l’anomenada quinoa real, i estan abandonant centenars d'altres tipus. Això tampoc és bo, perquè aquestes varietats oblidades tenen una composició genètica que els dóta de resistència a la sequera, a certes malalties o al canvi climàtic i són molt importants per al futur. No podem cometre una altra vegada els mateixos errors de la revolució verda!

Tenim llistes vermelles d'espècies silvestres en perill d'extinció. Cal crear també una llista vermella per als cultius agrícoles en extinció?

Tenim moltes plantes de les quals ens podem alimentar. En quines hauríem de centrar els nostres esforços? No ho saben perquè no tenim una guia. A més tenim molt poc coneixement sobre la forma de conservar espècies.

La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura busca l'última planta o animal per construir la seva 'llista vermella” perquè estan interessats en la diversitat genètica. La llista vermella per plantes cultivades seria diferent. Ha d’estar enfocada en el seu ús, encara que l'espècie segueixi existint en algun jardí particular. Una planta es considera perduda quan ningú no la utilitza ni la conrea.

Quan parlem de preservar l’agrobiodiversitat, no ens referim només a la diversitat genètica, la llavor, sinó també a aquest coneixement immaterial, a la cultura i la tradició que s'associa a l'espècie o a la varietat. Perquè si no ho protegim, no sabrem què fer amb la biodiversitat. El coneixement tradicional sobre com reconèixer, com conrear, com processar, com cuinar, com comercialitzar una determinada espècie o varietat ... s'està perdent, perquè els agricultors vells estan morint i no es transmet el coneixement a les generacions més joves. Els joves estan traslladant-se a les zones urbanes i tot està essent monopolitzat pels principals cultius.

Una de les estratègies en les quals estan treballant a Bolívia i a l'Índia s’anomena “conservació a la granja”. En què consisteix?

Hi ha dos mètodes fonamentals per conservar una espècie: un es diu ex situ i significa fora del lloc. Això és el que hem estat fent viatjant per tot el món, recol·lectant llavors i guardant-les en bancs. L'altre enfocament s'anomena in situ i consisteix a mantenir la biodiversitat allà on es genera i es cultiva.

En la conservació in situ, es pot treballar de diferents maneres. Vostè pot posar una tanca i crear una mena de parc. Una altra opció és la que nosaltres denominem conservació en finques o conservació mitjançant l'ús. Es tracta d'un procés que va començar fa 12.000 anys, quan els agricultors van començar a domesticar cultius. La domesticació suposa l'estalvi de llavors per a la següent generació. Els agricultors han estat fent aquesta selecció any rere any, triant-ne els millors grans, diferents colors, sabors ... i experimentant amb ells. És un procés molt dinàmic.

Per contra, la conservació en bancs de gens és estàtica. Es poden conservar les llavors fins i tot centenars d'anys, si es vol, però després pot passar que en portar-los de tornada al seu lloc d’origen la llavor no sigui capaç de créixer de nou ja que el clima i les tècniques de cultiu possiblement hagin canviat.

És important comptar amb la conservació ex situ i hem estat fent molts esforços emmagatzemant llavors. Avui tenim 7.500.000 mostres en 1.700 bancs de gens a tot el món, però la biodiversitat continua sent principalment a les granges. Hem de canviar la política de conservació que hem seguit fins ara i fer un major esforç en l'enfocament a les finques com a estratègia complementària als bancs. Basar-nos només en la conservació in situ seria també perillós, perquè si es produís una situació de guerra, per exemple, o una sequera severa, ho perdríem tot.

Però si els agricultors no reben diners per conrear espècies aparentment de menor importància, com se’ls pot convèncer perquè apostin per aquestes plantes i deixin el blat de moro i altres cultius principals, de major productivitat?

Necessitem una intervenció que promogui l’augment de valor d'aquests cultius, la recerca de nous mercats i fer-los competitius i enfortir la capacitat dels agricultors per millorar la qualitat d'aquests productes. Hi ha una major sensibilitat a Europa, i també en els països en desenvolupament, sobre la seva pròpia cultura, els nostres orígens. L’alimentació és el més important per a l'ésser humà i l’alimentació també és cultura. El aliments d'una regió són un element identitari important.

Hem construït milers de bancs de gens a tot el món, fins i tot en llocs remots, per emmagatzemar llavors. Aquests esforços valen la pena?

Sí i, sens dubte aquest treball ha de continuar, però al mateix temps, hem de ser crítics. Els bancs de gens no estan integrats a la realitat de l'agricultura i les comunitats. Els bancs són útils per guardar material per als cultivadors, però si volem eliminar l’escletxa entre la conservació in situ i ex situ hem d’estendre ponts entre ambdues.

Per una altra banda, cada varietat emmagatzemada en un banc genètic té un passaport que diu d'on prové. Si analitzem les condicions climàtiques d'aquesta zona podem correlacionar certes varietats amb característiques específiques, per exemple la resistència a la sequera, a la salinitat... trets vinculats a gens que contenen aquestes plantes. Nosaltres estem analitzant aquesta informació i veient en quines altres regions, països, podríem introduir aquesta espècie en concret. Aleshores la donem als agricultors perquè puguin plantar-la i experimentar amb ella.

El cultiu de plantes oblidades és el futur de l'agricultura, la solució per alimentar un planeta cada vegada més poblat?

No són la panacea, però aquests cultius ajudaran a que el sistema alimentari sigui més sostenible i segur i a fer front a desafiaments com la malnutrició i el canvi climàtic. Per exemple, tenim projeccions que diuen que en el futur, en el sud de l'Índia els grangers no podran conrear l'arròs perquè la regió patirà fortes sequeres i no hi haurà aigua. Una possibilitat és tornar al cultius com el del mill, que és una planta autòctona però que va ser desplaçada per l'arròs perquè el govern local va donar diners perquè la gent conreés aquest cereal.

La revolució verda es va centrar en aconseguir la major producció possible i molts gens d'interès per a l'adaptació es van perdre. Per contra, en els cultius menors, seleccionats pels agricultors, els gens per la resistència a la sequera i altres característiques han sobreviscut. És per això que són tan valuoses per al futur i per això què aquest coneixement tradicional és una font molt important per guiar la investigació dels científics.

A més de millorar la nutrició, aquestes plantes oblidades poden actuar com amortidors dels xocs de diferent naturalesa en el futur. Per exemple, l'any 2008 hi va haver una gran controvèrsia quan es va començar a utilitzar blat de moro per fabricar combustible. Si disposem d’altres cultius per produir aliment la gent no patirà la crisi dels preus, ja que podran utilitzar una altra planta per alimentar-se.

La gent cada vegada presta més atenció a aquests cultius menors. Per què?

La gent sap que hi ha un gran repte que és el canvi climàtic i la diversificació és la resposta a aquest problema. Per fer-ho cal “retornar” varietats i cultius a la terra. Esperem que aquesta actitud ciutadana atregui l'interès dels polítics i fomenti la investigació perquè per millorar aquests cultius necessitem intervencions que cobreixen l'agronomia, la comercialització, la nutrició, l'educació i la percepció del públic. Es tracta d’accions en les quals han de participar investigadors, actors de la cadena productiva, els agricultors i els governants.