El futur d'Europa es basa en la capacitat de pensar creativament, obrir nous camins i assumir riscos

Guardonat amb distincions com la Medalla de Leibniz de l’Acadèmia de les Ciències i Literatura de Magúncia, l'Ordre Sueca de l'Estrella Polar i el Premi de l'Estat de Baixa Saxònia.

En diverses reunions internacionals ha dit que sense grans avenços en recerca bàsica molts dels nostres problemes actuals i futurs no poden ser resolts.

Tenim grans desafiaments per afrontar i el futur d'Europa es basa en la capacitat de pensar creativament, d’obrir nous camins i d’assumir riscos. Assumir riscos vol dir embarcar-se en noves línies de recerca, estar disposat a desafiar la saviesa actual. Necessitem investigadors disposats a pensar “out of the box” (des d’una visió fora de l’habitual, no convencional), a tractar alguna idea realment nova i a trobar noves formes d'explorar terrenys fins ara desconeguts. Hi ha nombrosos exemples en el passat que ens demostren que aquests canvis de paradigma en la recerca bàsica han estat els que ens han conduït a innovacions que fa 20 anys no ens haguéssim pogut imaginar. Pensem, per exemple, en el làser o Internet. Ambdós es van crear per a propòsits molt diferents per als quals s'usen avui dia. 

Estem en un moment decisiu per dissenyar i desenvolupar noves estratègies i línies de recerca per al futur?

Sens dubte. La Unió Europea ha anat perdent terreny en el camp de la recerca bàsica. Fa 50 anys, els científics europeus van dominar les llistes dels guanyadors del premi Nobel i altres premis de prestigi internacional. Avui dia, els premis Nobel els guanyen científics que treballen sobretot als Estats Units. Europa pateix una manca de suport transnacional de la recerca bàsica i estratègica. La recerca europea encara necessita reformes institucionals a tots nivells per mantenir el ritme i el nivell de competitivitat dels canvis constants i convertir-se, així, en una economia basada en el coneixement. Cada vegada és més desitjable, fins i tot urgent, la creació de fortes estructures paneuropees de finançament capaces de crear tant un clima de cooperació per al desenvolupament de noves idees com un entorn institucional per produir més resultats d'avantguarda a través d'una major competència entre els millors investigadors de tot Europa. Hem de tenir una perspectiva més àmplia, i reconec que no ho assolirem si només apostem per recerca nacional o europea en el sentit regional de la paraula. La recerca és internacional per definició.

Quins són els trets que haurien de caracteritzar la ciència del segle XXI?

La internacionalització, la interdisciplinarietat, la innovació, les infraestructures i les tecnologies de la informació.

En aquestes jornades de debat, organitzades per B Debate i la Fundació Pasqual Maragall, hem parlat de recerca transformativa en l'àmbit de les ciències de la salut. Aquest nou enfocament, com pot accelerar el progrés en aquest camp?

En primer lloc hem d'identificar aquelles àrees de la ciència bàsica que obren nous camins, que proporcionen oportunitats per embarcar-se en noves línies de recerca. Després hem de fomentar la comunicació entre científics de diferents àrees. En les últimes dècades ha quedat clar que no es poden obtenir millores si un se centra només en el seu camp de recerca. La innovació es produeix en la interfície entre diverses disciplines.

Avui en dia, la majoria de les universitats són ambients tancats i crec que cal obrir la porta i oferir oportunitats per integrar els diferents punts de vista per resoldre, almenys, alguns dels reptes més grans que tenim al davant. Aquesta interconnexió ja l’estan desenvolupant en el Medical Research Council al Regne Unit o a la Societat Max Planck a Alemanya. Estan treballant en grups d’uns 20 experts. Crec que això és necessari en àmbits de recerca com la física d'altes energies, però en les ciències de la vida o de la salut els grups de treball més efectius estan formats per només tres o cinc investigadors joves supervisats per científics de prestigi. Aquests grups de treball són força independents per poder fer la seva pròpia recerca i tenen moltes oportunitats d'interactuar. Això és el que jo anomeno un ambient de consolidació, i aquesta és l'essència de la cultura de la creativitat d'aquestes institucions.

Entitats privades, consorcis public-privats... Quin ha de ser el model pel finançament de la recerca si volem créixer?

El model actual de finançament de la recerca és exactament el contrari del que hauria de ser. Actualment seguim la pauta “volem resultats ara”, un enfocament que extingeix totes les flames de la creativitat i impedeix que es converteixi en un focus potent de recerca científica innovadora i transformadora. Crec que les fundacions de recerca més importants d'Europa com la Wellcome Trust o la Fundació Volkswagen, entre d’altres, han d'aprofitar l'oportunitat, com a institucions financeres independents, d'assumir riscos en projectes de recerca, en àmbits on la burocràcia pública encara és molt reticent a fer-ho. Crec que tenim la responsabilitat d'obrir aquestes noves oportunitats en particular per als investigadors joves a nivell postdoctoral, però també per als professors al començament de la seva carrera, proporcionant infraestructures, equipament tecnològic i la capacitat de contractar a persones per crear el seu propi grup de recerca i aconseguir una visió transdisciplinar del problema.

Donar diners a investigadors perquè duguin a terme una recerca que pot tenir beneficis per a la societat, o no. Com encaixa aquesta idea en un escenari com l'actual de crisi econòmica global?

Fins l'any 2009 a molts països europeus hi havia aquest debat de "en temps de crisi no s'ha d'invertir en aquest tipus de ciència més transgressora”, i alguns polítics deien que "cal preocupar-se per generar llocs de treball i no a perseguir coses que no donen un rendiment a curt termini". Els governs han estat centrats en la recerca aplicada, però la realitat és que si seguim aquest tipus de política arribarà un moment que no tindrem res a aplicar. No és fàcil convèncer els polítics per donar suport a la recerca d'alt risc-alt retorn perquè volen guanyar les eleccions en dos, tres, quatre anys... mentre que en la ciència, i també en l'educació superior, hem de tenir una visió a llarg termini. Actualment, a molts investigadors se'ls financen projectes de tres anys, però des de que els consells de recerca reben la proposta fins que prenen una decisió sobre el seu finançament passa prop d'un any. Mentrestant, aquests investigadors no poden treballar en altres projectes perquè si ho fan se'ls culpa de no haver fet prou treball preparatori o de no haver gastat els diners segons el pla acordat.

És essencial que els organismes i fundacions de finançament es reorientin per treballar en cicles de cinc a set anys, sobretot en ciències de la salut i en recerca biomèdica, per tal de permetre als investigadors prendre riscos i provar coses noves. Un cop passat aquest període s'avalua la feina. Fins i tot, si el resultat fos un fracàs, cal plantejar-se si aquest fracàs ha servit per descartar unes directrius de treball i emprendre’n altres de noves, per anar més enllà en una determinada línia de recerca. De fet, això és habitual entre molts guanyadors dels premis Nobel. Al principi van començar a treballar en una direcció equivocada fins que, de sobte, van trobar un nou camí i van obtenir una solució encertada. La recerca científica no és com a la Comissió Europea li agrada veure-la: un negoci, una empresa com qualsevol altra, sinó quelcom que s'ha de pensar i repensar a cada pas i, de vegades, fins i tot, reconfigurar-la. Treballant en períodes de temps tan curts, el que s'aconsegueix és restringir l’oportunitat de treballar de forma més creativa i burocratitzar la ciència./p>

La Fundació Volkswagen va començar l’activitat l'any 1962. Quin tipus de projectes han finançat fins ara?

Abastem totes les disciplines científiques. Fa deu anys, vam començar un projecte sobre l'adaptabilitat dels sistemes neuronals. Hem aconseguit avenços importants i alguns dels joves investigadors que financem avui treballen en diversos Instituts Max Planck, a la Wellcome Trust o són professors a importants universitats alemanyes. Un altre exemple més recent és que hem vinculat a investigadors d'Itàlia, Alemanya i els Països Baixos per treballar en l'efecte placebo. Aquest fet segueix sent un miracle: com pot ser que pugui tenir el mateix efecte en determinades persones prendre sucre o prendre un medicament?. Ens veiem a nosaltres mateixos com habilitadors d'aquest tipus de col·laboracions internacionals amb l'esperança d'obtenir nous punts de vista que ens expliquin els mecanismes del procés i serveixin per optimitzar l’efecte i l’ús dels medicaments en general.

Com creu que contribueixen aquestes jornades de debat que organitza B·Debate per construir la societat del coneixement del futur?

Proporcionen una oportunitat meravellosa per a l'aprenentatge mutu, per veure com d'una manera o una altra tots estem lluitant per crear aquestes noves oportunitats i canviar aspectes de la ciència que no funcionen del tot bé, per exemple, el procés de revisió per parells (peer review).  Perquè tothom és conscient que en l'actualitat existeix una enorme pressió sobre els millors investigadors, tothom vol comptar amb ells com a assessors en la gran quantitat de processos d'avaluació. Hem de trobar una solució a aquesta sobrecàrrega i donar als millors l'oportunitat de dedicar-se a fer ciència. Una manera podria ser dissenyar un esquema de treball en dues o tres etapes. Primer, un panell d’experts s'encarrega de preseleccionar les propostes més prometedores, després, es convida els investigadors que completin aquests projectes i, finalment, els presentin davant els experts. D’aquesta manera, es pot veure fàcilment qui està realment compromès a fer recerca transformativa, qui busca un enfocament integrador al problema. Però, de nou, això comporta molt temps. No hi ha una única solució vàlida per a tots els casos, però val la pena experimentar, i aquestes conferències són una gran oportunitat per poder aprendre com fer-ho.