Els juristes han viscut canvis apoteòsics gràcies a la ciència, però mai els estalviarà una decisió

El nous coneixements en neuroètica poden tenir implicacions directes sobre la justícia i les lleis que regulen l’ordre social, ja que ajuden a precisar el grau d’implicació i de responsabilitat dels acusats i, també, les perspectives de la seva rehabilitació. A més, els avenços neurocientífics poden obrir camins vers intervencions preventives i tractaments de les anomalies psicopàtiques. Aquest tema va ser l’eix central de les jornades de B·Debate Neuroethics: from Lab to Law. A Scientific Scrutiny of Sociability, Responsibility and Criminality, celebrades el novembre de 2012 al CosmoCaixa Barcelona, que van reunir els principals investigadors i experts nacionals i internacionals en aspectes de la neuroètica, com la sociabilitat, la responsabilitat i la criminalitat. Els doctors Adolf Tobeña i Òscar Vilarroya, director de la Càtedra “El cervell social” de la UAB, van liderar la trobada científica.

Què és la neuroètica?

La neuroètica no és una frontera de recerca en neurociència. El concepte fa referència a la confluència entre les troballes en neurociència de la sociabilitat i els temes d’interès del dret, la justícia i, fins i tot, la filosofia o la sociologia. És a dir, la neuroètica és un punt de trobada, una cruïlla per generar un àmbit de discussió interdisciplinar.

De què han discutit a les jornades B·Debate sobre neuroètica?

A B·Debate hem discutit fins a quin punt les investigacions en neurociència cognitiva, i particularment les tècniques de neuroimatge, poden comportar canvis en la manera com els juristes aborden els problemes que han tingut i han treballat durant mil·lennis: el grau de responsabilitat i les sancions penals. El B·Debate sobre neuroètica al CosmoCaixa Barcelona ha estat una experiència pionera a nivell europeu.

Els juristes estan oberts a tot el coneixement que prové de la neurociència?

L’interès és bidireccional. De fet, les iniciatives per construir un espai de reflexió provenen de les dues bandes: la neurociència i les disciplines jurídiques. Els dos àmbits compartim resultats i reflexionem plegats sobre els canvis que tot això suposa. Els juristes, de fet, han viscut canvis apoteòsics en la seva professió que vénen de la ciència.

Per exemple?

Les proves genètiques de diagnòstic de correspondència d’ADN són indispensables en els estudis pericials i en molts judicis. De vegades, fins i tot, definitives. Però hi ha moltes altres mesures, com les empremtes digitals i l’estudi sistemàtic i meticulós de restes a l’escenari del delicte. La justícia, i particularment el dret penal, fa com a mínim dos segles que incorpora aquest tipus de tests i contrastos objectius. Les darreres dècades hem vist un increment de la complexitat, la sofisticació i l’objectivitat de les tècniques pericials. No ens hem d’estranyar, doncs, que els professionals dels estaments judicials vulguin tenir contacte amb el coneixement que els pot proporcionar la neurociència.

La ciència podria avançar fins aconseguir la neuropredicció d’un crim?

La predicció del comportament humà, sigui bo, dolent o innocu, és probablement inviable. La neuropredicció correspon a la ciència ficció, no al terreny científic. Els humans tenim uns graus de llibertat amplíssims en tot i podem canviar decisions a cada instant, en períodes de temps de l’ordre de mil·lèsimes de segons. Les possibilitats combinatòries són inaudites. Això de voler predir per endavant si s’acabarà actuant de manera maligna o benèfica és segurament un plantejament literari, però no pas científic.

Quines són les principals estructures cerebrals, els neurotransmissors i els gens implicats en tot el que han parlat aquests dies a les jornades de B·Debate? La criminalitat, l’empatia, el judici moral, la responsabilitat...

Totes les conductes humanes tenen una enorme càrrega de treball cerebral. Aquest esforç involucra multitud d’àrees cerebrals i circuits neuronals, on hi treballen milers de molècules, darrera de les quals hi ha milers de gens que ho regulen. Les conductes catalogades pels juristes com a lesives i sancionables no tenen una sola estructura, circuit, gen o neurotransmissor concret. La conducta humana és un univers de teranyines neuronals, molècules i gens implicats. La ciència avança, esglaó a esglaó, per continuar treballant en ajustar millor els diagnòstics i les propensions.

Quin és el punt de partida?

Les primeres peces que es van identificar estaven connectades amb l’agressivitat. Encara que els humans siguem extremadament cooperatius i prosocials també tenim maquinària per fer mal. No em refereixo a eines auxiliars, sinó a procediments rudimentaris com les puntades de peu, els cops de puny i les mossegades. Els humans han de generar ganes de fer mal a un altre per engegar aquesta maquinària. El cervell té circuits, estructures, neuroreguladors i gens que se n’ocupen. Els primers esglaons que es van treballar en ciència pertanyen al camp de l’agressivitat: esglaons gènics o moleculars que regulen la sortida de l’agressivitat normativa i l’anòmala. Aquest últim és un atribut força present en la delinqüència reincident.

Com a un dels directors científics d’aquestes jornades de B·Debate, vostè va començar amb una xerrada introductòria i va destacar la psicopatia. Com és un psicòpata?

La psicopatia no és cap malaltia ni cap trastorn mental. Es tracta d’una varietat extrema de la conducta normal, una singularitat de les múltiples variants del caràcter humà. Un psicòpata sap distingir el bé i el mal, però no li importa. No pateix gens en lesionar els altres, d’ací la seva perillositat. Però la majoria de criminals no són psicòpates. La majoria de gent que està empresonada fa mal i genera perjudicis perquè es dedica a un nínxol comercial paralegal o il·legal. El camp de la psicopatia no esgota pas el camp de la criminalitat.

Com ha d’enfrontar els crims la llei?

La llei és un invent extraordinari que continua sent utilíssim i perfectible, malgrat les possibilitats d’error que arrossega. Els jurats són superiors a la contribució científica per establir la culpabilitat de les accions de la persona que es jutja, perquè la dinàmica de les interaccions ponderadores entre diverses testes jutjadores és més complexa i més subtil que les dades científiques corresponents a un instant (o a diversos).

Aleshores, quin ha de ser el rol de la ciència en l’àmbit de la justícia?

Hi ha molts tests, contrastos, procediments i eines de pensament, fins i tot, que la ciència pot aportar perquè els juristes siguin més prudents, més subtils i més coherents en les seves decisions. Per afinar, per exemple, els graus de culpabilitat, responsabilitat i crueltat, entre d’altres. Els professionals de la justícia poden tenir més elements a l’hora de considerar nocions que són complicadíssimes, però la ciència mai no els estalviarà la decisió ponderada i justa.