1. L'estimulació elèctrica del cervell: una panacea... amb matisos
El cervell és, en bona part del seu funcionament, una mena de caixa negra; una caixa on se sap el que entra i el que surt, però en la qual moltes vegades es desconeix el que passa al seu interior. Un avantatge és que el que passa té lloc en general mitjançant senyals elèctrics. El fet que aquests senyals es puguin modificar obre tot un ventall de possibles aplicacions. Això es pot fer de diverses formes: o bé introduint elèctrodes en àrees concretes del cervell, o bé aplicant electricitat o corrents electromagnètics des de fora d'ell.
L'ús més estès de l'estimulació elèctrica té lloc en pacients amb Parkinson on els símptomes ja no poden controlar-se mitjançant el tractament farmacològic. Però les seves aplicacions no queden aquí: l'agència reguladora dels Estats Units (FDA) ha aprovat el seu ús també per a certes epilèpsies, la depressió i el trastorn obsessiu-compulsiu, sempre que no responguin als tractaments habituals. A Europa aquestes aplicacions es comencen a fer més freqüents en assaigs clínics. Pel que fa a l'estimulació magnètica transcranial, que s'aplica de manera superficial i no necessita cirurgia, la FDA l'ha aprovat per a la depressió resistent i per a certs tipus de migranya.
No obstant això, els avenços no van tan ràpid com es desitjaria. Per a Jordi Rumiá, neurocirurgià a l'Hospital Clínic de Barcelona, "les aplicacions s'han estès, però en essència el que tenim no ha canviat molt en els últims vint anys". A més, en el cas del Parkinson va afirmar que "sabem que funciona, però seguim sense saber per què ho fa". Rumiá advoca per una major unió entre científics bàsics i clínics i defensa que l'ús d'aquestes aplicacions no s’hauria de postergar encara que el seu funcionament no es conegui perfectament, sempre que el seu ús sigui acceptablement segur. "Van passar cent anys fins que es va saber com funcionava l'aspirina, però la gent no va deixar de prendre-la", va assegurar.
Major debat suscita l'ús de l'estimulació elèctrica en pacients sans. Marom Bikson – codirector del Translational Medical Device Development Program and Neural Engineering Group al New York Center for Biomedical Engineering – augura que "en deu anys la major part de la gent farà servir cascos d'estimulació elèctrica cerebral per millorar el seu rendiment mental". Una cosa amb el que no tots estan d'acord. Per a Sánchez-Vives, encara que aquesta és una possibilitat, "no es coneix encara la seva veritable eficàcia ni els seus efectes a mitjà-llarg termini. L'estimulació podria interferir en l'activitat neuronal normal i afectar la plasticitat cerebral, una cosa que no sempre és positiva ".
Existeixen estudis que associen l'ús de l'estimulació elèctrica (en aquest cas amb un casc superficial, sense necessitat de cirurgia per implantar elèctrodes) amb la millora de la memòria, d'habilitats motores, de la lectura, de la capacitat matemàtica... fins i tot amb l'augment de la compassió. Per a Sánchez-Vives, aquests estudis no sempre diferencien bé un possible efecte placebo, i a més tendeixen a no publicar-ne molts dels que no donen resultats positius. Bikson assumeix que tantes aplicacions fan sospitar: "Quan es diu que alguna cosa ho cura tot, la reacció natural és dir que no cura res". Però, assumint que hi pot haver un efecte placebo, defensa el seu ús amb la següent comparació: "És com preguntar-se per què les peses serveixen per tants esports: perquè permeten entrenaments específics". Per a Bikson, l'estimulació elèctrica a l'àrea adequada després de treballar intensament una activitat permetria reforçar-la, perquè "actua especialment sobre les neurones que ja es troben actives". Una cosa amb el que Arthur Konnerth, cap de grup al Munich Excellence Clusters CIPSM and SyNergy, no està del tot d'acord. "Aquests resultats es veuen en experiments al laboratori, però no tenen per què estar succeint in vivo, en condicions normals", adverteix.
Identificar la consciència després del coma
Part dels pacients en coma "emergeixen" de la seva condició i passen al que es coneix com "estat vegetatiu". Obren els ulls, però no semblen recuperar la consciència real i aparentment no responen a cap estímul extern. No obstant això, poden quedar rastres de percepció i de voluntat que abans romanien ocults i inexplorables.
El 2006 es va veure que quan a alguns pacients se'ls demanava que pensessin en un partit de tennis o que recorreguessin mentalment les seves cases, activaven les àrees cerebrals responsables d'aquestes accions. És a dir, sentien les ordres, les entenien i les executaven. Seguien captant l'exterior. Ara un nou mètode experimental ha aprofitat l'estimulació magnètica transcranial per perfilar millor aquests estats. Consisteix en enviar un fort estímul i comprovar la complexitat amb què el cervell respon a ell, una complexitat que en certa manera es pot quantificar i que permet diferenciar diferents graus i estats de consciència. En paraules de Marcello Massimini, professor de fisiologia a la Universitat de Milà i responsable de l'estudi, "és com trucar al cervell i escoltar el seu ressò".