2. Adaptacions recents: l’altura, els greixos, les infeccions

"A mesura que els humans migraven es trobaven diferents ambients, i havien d'adaptar-s’hi", va comentar Emilia Huerta-Sánchez, professora a la Universitat de California Merced, als Estats Units. Una d'aquestes adaptacions va tenir lloc a la població tibetana, acostumada a viure a grans altituds en les quals la concentració d'oxigen és considerablement més baixa que al nivell del mar.

Quan altres poblacions ascendeixen a una gran altitud, el seu cos reacciona produint més hemoglobina i glòbuls vermells. D'aquesta manera tracta d'augmentar el transport d'oxigen i així compensar la seva menor disponibilitat (és el que busquen molts atletes quan fan concentracions d’altitud). Aquesta estratègia, però, comporta un risc: com més cèl·lules en la sang, més viscosa es fa i augmenta el risc de trombosi.

Els tibetans, però, no tenen concentracions d'hemoglobina altes. Per què els seus cossos no reaccionen igual? La resposta sembla estar, entre d'altres, en el gen EPAS1. Es pensa que una variant del gen, molt estesa en la seva població, modifica la resposta i els protegeix de la viscositat. "Aquesta adaptació sembla venir per introgressió dels deníssovans", va assegurar (i publicar) Huerta-Sánchez (pràcticament només s'ha trobat en els tibetans i en aquests humans arcaics). "I sembla que ha seguit seleccionant-se en els darrers 3.000 anys", va afegir Anna di Rienzo, professora a la universitat de Chicago. El que no es coneix a fons són les característiques genètiques que els permeten fer aquests esforços en altitud. Algunes poden tenir a veure amb el mateix gen EPAS1, que té multitud de funcions. Entre elles, sembla contribuir en augmentar el nombre vasos sanguinis (capil·lars) en els músculs.

Un altre exemple d'adaptació recent és el dels inuits, els esquimals de Groenlàndia. A causa del seu entorn, durant molts anys han seguit "una dieta molt baixa en hidrats de carboni i molt alta en proteïnes i greixos tipus omega 3 (presents en el peix i en mamífers marins)", ha apuntat Rasmus Nielsen, professor a la universitat de Berkeley. Les "conseqüències" han aparegut en el seu genoma: ha tingut lloc una selecció en gens responsables de la síntesi d'àcids grassos. En disminuir la fabricació pròpia, compensen la gran quantitat que consumeixen. D'aquí que "no es puguin extrapolar directament els teòrics beneficis de la seva dieta a altres poblacions".

Existeixen més exemples consistentment demostrats d'adaptacions recents: en zones on la malària és endèmica, bona part de la població és portadora d'una variant del gen de l'hemoglobina que provoca anèmia falciforme. El risc es compensa perquè aquesta variant protegeix davant la infecció.

El grup de Bertranpetit va comprovar que els pigmeus de les illes Andaman, a l'Índic havien anat seleccionant-se per ser més baixos, el que en absència de depredadors té avantatges metabòlics. I el seu equip va participar també en la descripció de com la pesta negra va contribuir a seleccionar els genomes de molts europeus, aquells més resistents a la infecció.

Si hi ha alguna cosa sotmès a evolució, sembla que són les nostres defenses.