3. Models i tractaments: a la cerca de solucions

La investigació biomèdica és complexa de per si, però l'estudi de les anomenades malalties sinàptiques afegeix certes dificultats. D'una banda, perquè molts dels gens involucrats tenen efectes pleiotròpics, és a dir, que les seves alteracions poden donar lloc a efectes diferents. I aquests efectes, a més, poden solapar-se entre els diferents síndromes. De l'altra, perquè en general són malalties rares, la qual cosa dificulta poder fer recerca en pacients. És per això que "necessitem models animals", sosté Soledad Alcántara, professora al departament de Patologia a la Universitat de Barcelona.

Aquests models generalment són ratolins, i no estan exempts de dificultats. La seva genètica òbviament no és igual a la dels humans i hi ha molts factors que poden "confondre" els resultats. Per aquest motiu fins al 80% dels tractaments que funcionen amb ells després no ho fan amb els pacients. Però avançar en la línia d'entendre millor els mecanismes de la malaltia sembla ser l'única sortida. "Les farmacèutiques han abandonat la neurociència", afirma Mara Dierssen, investigadora líder de grup al Centre de Regulació Genòmica de Barcelona (CRG). En part això ha succeït "perquè s'han comès errors, com basar els tractaments en els símptomes. Cal basar-los en la fisiopatologia, en els mecanismes de la malaltia ".

La línia principal d'investigació de Dierssen és la síndrome de Down. Basant-se en la idea d'atacar els mecanismes, el seu grup va començar a provar un compost present al te verd que sembla revertir alguns dels seus símptomes. L'elecció del compost no és casual: és un inhibidor de la proteïna Dyrk1, l'excés del qual provoca a ratolins alguns efectes similars als de la síndrome de Down. El compost ja està en fase d'assajos clínics, i segons Dierssen "sembla millorar diversos aspectes de la clínica, com la funció cognitiva". Fins i tot els estudis de neuroimatge "indiquen que millora l'activitat i connectivitat cerebral".

Els fàrmacs poden ser una via de tractament, però en el cas de malalties genètiques també pot ser-ho la teràpia gènica, tractaments destinats a corregir o compensar gens defectuosos. En el cas de les malalties neuropediàtriques s'investiga sobretot, segons Dierssen, en la Amaurosi Congènita de Leber, una malaltia de la retina que sol provocar ceguesa congènita. El problema d'aquestes teràpies és que els nous gens solen haver de administrar-se mitjançant virus, que entren per qualsevol part del genoma i poden provocar errors en el seu funcionament. Però noves tècniques com les basades en la tecnologia CRISPR prometen superar aquestes dificultats.

Hi ha fins i tot vies aparentment més futuristes, com el control de l'activitat neuronal mitjançant la llum. És el que persegueixen disciplines com la optogenètica i la optofarmacologia. La primera fa servir la teràpia gènica per introduir gens normalment d'algues a les neurones, i després controlar la seva activació o inhibició mitjançant llums blaus o grogues, respectivament. La optofarmacologia va, si encara és possible, un pas més enllà. Com afirma Pau Gorostiza, professor ICREA a l'Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC), consisteix a "usar compostos sintètics que s'uneixen a proteïnes endògenes del propi cos de forma reversible". Aquests compostos solen ser derivats del azobenzè, una molècula que es plega quan li arriba llum de diferents longituds d'ona. Al ser específics de certes proteïnes, es pot modular la seva forma amb llum i així dirigir-les a neurones concretes. Això no només serviria per a l'estudi de la seva funció, sinó que "també té potencial terapèutic", sosté Gorostiza. Per exemple, al controlar de forma més fina l’activitat neuronal, podrien substituir i millorar les teràpies amb estimulació elèctrica que es fan servir ja per a la malaltia de Parkinson o per a certes depressions greus. Fins i tot hi ha esperances posades en què es pugui usar per a casos d'autisme com els de la síndrome de Rett, un greu trastorn que es dóna en nenes i que es deu a la mutació d'un únic gen. Experiments en ratolins amb estimulació elèctrica han aconseguit alleujar algun dels seus símptomes, i Gorostiza no dubta a afirmar que aquests tractaments "possiblement acabin sent substituïts per drogues activades amb llum".