3. La segona revolució: ¿es pot heretar l'estrès?
El fet que traumes forts al nen alterin el seu comportament pràcticament de per vida implica que alguna cosa ha marcat el seu desenvolupament, si no independentment, si de forma complementària a la seva pròpia genètica. Aquest alguna cosa és l'epigenètica, el conjunt de canvis heretables d'una cèl·lula a les seves filles i que no depèn de la seqüència d'ADN. Però, ¿poden els canvis epigenètics passar també als descendents? El tema és encara motiu de discussió i escepticisme, ja que contradiu alguns dels postulats bàsics de Darwin, però alguns dels indicis que es tenen provenen precisament de l'estudi de l'estrès. Aquests són alguns d'ells.
El grup de Kerry Ressler, professor a la Harvard Medical School, venia investigant alguns d'aquests temes des de feia molts anys. "Era complicat, però partíem de l'observació de que els abusos a menors tendeixen a perpetuar-se al llarg de generacions", afirma. El 2014, un dels seus treballs va donar la volta al món. En ell feien servir uns ratolins mascle entrenats per sentir por a una olor concreta, el de l'acetofenona (semblant al de les cireres). La revolució va venir quan van descobrir que els seus fills i fins als seus néts mantenien aquesta por que cap dels altres ratolins tenia. I no era una cosa que haguessin après: succeïa fins quan naixien per fecundació in vitro d'altres mares i eren mantinguts en gàbies separades.
Com podia passar això? La seva hipòtesi és que durant l'entrenament s'havia modificat l'epigenètica del gen que capta aquesta olor: havia perdut unes marques de metilació (uns grups químics enganxats a l'ADN) que el mantenien regulat a la baixa. De fet, aquesta pèrdua s'observava també en les generacions de descendents. L'enigma és, com va sobreviure el canvi al resetejat que pateixen aquestes marques epigenètiques després de la fecundació? "No ho sabem", reconeix Ressler. "De moment el mecanisme és una gran caixa negra".
El grup de Ressler no és l'únic que ha investigat aquests assumptes. Rachel Yehuda, professora de Psiquiatria a l'Hospital Mont Sinaí de Nova York porta anys investigant la possible heretabilitat de l'estrès posttraumàtic. Per això ha publicat nombrosos articles sobre les conseqüències del sofriment a què van ser sotmesos les víctimes de l'holocaust nazi, així com les dels seus descendents. En ells es mostra com hi ha una alteració persistent en l'eix hipotàlem-hipofisari-adrenal que regula la resposta a l'estrès, tant en les persones que ho van viure directament com en els seus fills, que pateixen alts nivells de depressió i ansietat.
De tota manera, en la interpretació d'aquests estudis cal considerar que hi ha molts elements que podrien distorsionar els resultats, com ara un ambient més complicat en les famílies. Per tenir més evidències "vam decidir estudiar també el que succeïa amb les mares que estaven embarassades durant l'11-S, el dia de l'atemptat contra les Torres Bessones", comenta Yehuda. Els resultats van mostrar que hi havia també una alteració en l'eix mesurada pels nivells de cortisol tant en les mares com en els seus nadons als 7 mesos, particularment en aquelles que havien patit d'estrès posttraumàtic.
Les seves últimes investigacions han recollit també el possible paper de l'epigenètica. Per a això van estudiar les marques de metilació del gen FKBP5 −un dels marcadors més estudiats relacionats amb el estrès− tant en supervivents de l'holocaust com en els seus fills ja adults. Els seus resultats mostren una alteració en les dues poblacions, encara que les diferències són subtils i han de confirmar-se en futurs estudis.
Aquest és encara un dels reptes en l'estudi de l'epigenètica: conèixer la rellevància funcional d'aquestes alteracions. Així ho va exposar Mathias Schmidt: "Quin és el llindar a partir del qual podem dir que hi ha un impacte significatiu?"
I així va contestar Isabelle Mansuy, professora a l'Institut Tecnològic de Zuric: "No tenim un nombre màgic".