2. Cap a la creació de vida artificial
L’any 2010, un estudi de l’Institut Craig Venter va donar la volta al món: havien aconseguit sintetitzar per primera vegada un organisme viu. Segons Craig Venter, era “la primera cèl·lula on la seva mare era un ordinador”. Tot i això, per Jane Calvert, Reader in Science, Technology and Innovation Studies a la Universitat d’Edimburg, “el que es va proposar Venter va ser realitzar una còpia, no un disseny de l’organisme”. El que van fer va ser copiar lletra per lletra (aproximadament un milió) l’ADN del bacteri Mycoplasma mycoides i introduir-lo en un altre de molt similar.
Primera vida articifical?
Després de l’estudi de l’Institut Craig Venter que va aconseguir sintetitzar un organisme viu l’any 2010, els mitjans van anunciar la gesta com la primera vegada que es creava vida artificial. Però la idea no era nova: segons Juli Peretó, investigador a la Unitat de Genètica Evolutiva de la Universitat de València, la primera ja es remunta al 1899, quan Jacques Loeb va proposar l’anomenada partenogènesis artificial.
Un nou projecte es proposa anar més enllà sintetitzant un genoma més complex: el del llevat (el que permet fer pa o fins i tot cervesa). A més, els científics estan modificant el genoma mentre el fabriquen: afegeixen, per exemple, seqüències que permeten tallar i enganxar l’ADN quan estan en presència de l’hormona estradiol, cosa que servirà per estudiar noves combinacions. “No es tractarà exactament d’un llevat”, apunta Calvert, “serà un organisme llevaritzat”.
Aquests dos projectes requereixen d’un motlle previ: un organisme on allotjar l’ADN. A més, especialment el segon, tenen un enfocament de dalt cap a baix: agafen la informació completa i juguen amb ella per entendre-la i aprofitar-la. Però hi ha un altre possible enfocament, el de crear formes de vida sense un patró previ: des de baix cap a dalt.
No hi ha un consens clar sobre què és la vida. Ni tan sols la “vida mínima”. Per a Steen Rasmussen, director del Center for Fundamental Living Tecnhology a Dinamarca, aquesta implica un sistema que sigui capaç de transformar recursos de l’ambient per poder construir-se, que pugui créixer, dividir-se i que sigui capaç d’evolucionar. En el seu laboratori han aconseguit “crear” algunes d’aquestes condicions. La seva idea consisteix en petites bosses d’oli on “enganxen” molècules d’ADN sintètic i una sèrie de compostos sensibles a la llum.
Quan són il·luminades, aquestes “protocèl·lules” són capaces d’interaccionar amb l’ambient i, mitjançant un metabolisme rudimentari, produir petits productes que s’uneixen a les bosses fent-les créixer. Després, elles mateixes físicament es divideixen en augmentar de mida, donant lloc a “cèl·lules filles” semblants. “És una aproximació conceptual” –apunta García-Ojalvo– “en què la cèl·lula no funciona com a continent, sinó com a substrat per a la vida. Encara que no se li pressuposi una aplicació directa, és molt interessant que existeixin estudis així. Entre d’altres coses perquè no sabem com podria ser la vida a altres llocs”.