3. Models animals, (encara) una necessitat
Malgrat els avenços en nous models, l'ús d'animals segueix sent necessari i continua sent una constant en la investigació. Fins i tot s'han posat en marxa enormes projectes que busquen aprofundir en la informació que ens poden aportar. Per exemple, per desxifrar la funció de tots aquells gens dels quals en desconeixem la seva acció, que encara són la majoria. I, de passada, per comprovar les semblances de les seves funcions entre els humans i els ratolins, l'espasa de Dàmocles de la investigació animal.
Aquest és el cas, per exemple, de l'International Mouse Phenotyping Consortium (IMPC), un enorme consorci amb una meta tan aparentment simple com complexa a la realitat: comprovar, per separat, l'efecte d'eliminar o modificar cadascun dels 20.000 gens de un ratolí. Fins al moment ho han fet ja amb 2.500, i en un parell d'anys esperen arribar als 5.000. Fruit d'aquests estudis s'han trobat models de ratolí per a diverses malalties rares que gairebé no podien estudiar-se, comprovant que almenys dues terceres parts dels gens no tenen una funció única. La mateixa organització del projecte s'ha proposat que serveixi com a base per a l'ambiciosa 'Iniciativa per a la Medicina de Precisió', llançada pel president Obama i que pretén analitzar una ingent quantitat de dades d'almenys un milió de persones en els propers anys.
L'experimentació amb animals s'està utilitzant també per investigar qüestions biològiques que semblaven tancades, com l'herència dels caràcters adquirits. Com comenta Martin M. Hrabe de Angelis, director de l'Institute for Experimental Genetics a Munic, "el 9% de la població és diabètica. I per al 2030 es preveu que els malalts augmentin en un 64%". És una epidèmia tan gran que possiblement hi hagi elements més enllà d'un canvi en l'estil de vida. De Angelis, fundador del German Mouse Clinic, una iniciativa que també participa en l'IMPC, investiga si hi ha una base per a "una transmissió no genètica de la malaltia, una transmissió dependent de la dieta" (epigenètica, per tant). Alguns estudis indiquen que avis que havien seguit una dieta rica en greixos solien tenir més néts diabètics, i estudis amb animals han vist diverses vegades que si els pares (masculins, per tant no hi ha un efecte a causa de la gestació) s'alimenten amb aquest tipus de dietes dels fills tenen més tendència a patir diabetis. I que aquesta tendència podria ser transmesa a través de canvis en l'esperma.
Però res d'això està encara clar. La naturalesa tendeix a protegir d'aquests canvis: és el que s'anomena la barrera de Weissmann i implica, per exemple, que quan es formen els gàmetes -els òvuls i els espermatozoides- s'esborrin gairebé totes les marques dipositades sobre l'ADN durant la vida d'un individu. Potser algunes es puguin transmetre, però no és fàcil estudiar-ho ja que cal tenir en compte altres factors com l'ambient a l'úter, les diferents cures que reben els descendents o la mateixa composició de la llet materna.
De moment, tal com confirma Josep Samitier: "alguns estudis podran realitzar-se sense l'ús d'animals, permetent així racionalitzar i disminuir el seu ús. Però seguiran fent falta, com a mínim abans que puguem provar un medicament en humans".